Una de les qüestions més recurrents quan, com organització política, ens trobam amb representants o professionals de la comunitat educativa és la desconfiança en qualsevol proposta de política educativa. Cansats de veure com al nostre país hem tengut tantes legislacions educatives com a canvis de color al Govern d’ençà que el PSOE posés en marxa la LOGSE, tot un seguit de normes s’han encadenat en el temps en funció de si el partit amb majoria parlamentària era el PP o el PSOE.
Dues han estat les gran reformes o contrareformes, segons els ulls amb que es mirin, que el Partit Popular ha posat en marxa en matèria de legislació educativa: laLOCE (Llei Orgànica de Qualitat Educativa) de l’any 2002, que va ser derogada al primer Consell de Ministres del Govern de José Luís Rodríguez Zapatero; i la LOMCE (Llei Orgànica de Millora de la Qualtat Educativa) o Llei Wert, que ha passat el primer tràmit del Congrés i el Senat, aquesta mateixa setmana, amb els vots únics del Partit Popular i que la resta de partits de l’arc parlamentari s’han compromès a derogar en quan canviin les majories.
Apart de que paradoxalment ambdues legislacions duen al seu nom la paraula qualitat, ambdues normes tenen en comú el rebuig de tota la comunitat educativa i de tota l’oposició política. Quan els senyors del PP governen aixequen la bandera de l’educació com una de les grans preocupacions de la societat espanyola, que ho és, per amb l’excusa de la necessària reforma, canviar de cap a peus un sistema educatiu públic de qualitat en un sistema elitista i afavoridor de la desigualtat.
Presumeixen d’haver posat en marxa una reforma educativa que compta amb més de trenta mil aportacions ciutadanes, però que a la vegada ha aconseguit que reunir a tots els actors i subjectes de la comunitat educativa en una plataforma estatal unitària que ha recollit més d’un milió de signatures en contra d’aquesta llei.
A les Illes Balears, on hem tengut promeses de seguretat jurídica hem tengut tres model lingüístics a les escoles d’ençà que governa Buazá: el model de mínims acordat per totes les forces polítiques, la lliure elecció de llengua segregadora d’alumnes, i el tractament integral de llengües, del que no cal explicar massa cosa més. Afegit a això, la retallada al pressupost d’educació i universitat, la reducció de la plantilla docent, l’augment de ràtios, etc. Tot en conjunt una política educativa allunyada de la tant malmanida qualitat.
Mentrestant l’educació, segueix a l’eix central de l’activitat del Partit Socialista i de les Joventuts Socialistes. A la nostra conferència política hem posat damunt de la taula un nou projecte amb propostes que apropen el nostres sistema educatiu als sistemes d’altres països europeus, amb un pilar fonamental que és la inversió, amb el compromís de tornar a superar el mínim del 5% del PIB. Cap euro dedicat a l’educació és una despesa, sinó una inversió de futur per la societat del present i del futur. I no és vera que ningú pot estar en contra d’això? Com ningú pot estar en contra d’una escola inclusiva que valori l’esforç i les capacitats de cadascú. On ningú es pugui sentir discriminat per les seves creences, perquè l’escola ha de ser un espai comú i no limitat a una religió. O que l’escola ha de servir per tenir ciutadans i ciutadanes millors. No hi ha acord en que la universitat ha de ser d’accés igualitari garantit amb un sistema de beques i ajuts que faciliti aquest dret? És que no hi ha qui cregui que els docents, els pares i les mares i els alumnes han de poder decidir què és el millor per a ells, quina metodologia s’adapta millor a les seves necessitats o la realitat dels seu entorn…
L’educació és la base de la societat democràtica i d’una economia sostenible, siguem tots i totes, mestres, professorat, alumnes, pares i mares, partits polítics, sindicats… Tots capaços de tancar quina és l’educació que volem.
