La Unió Europea té tres grans problemes. El primer problema l’hem notat els últims deu anys, i actualment seguim sense trobar solució: la desigualtat econòmica. El segon problema també l’hem patit els darrers temps, sobre tot el 2014, 2015 i 2016, i de ben segur que el seguirem patint a mitjà termini: la crisi dels refugiats. Finalment, el tercer problema, que fa poc semblava que arribaria en un futur llunyà, ja l’estem començant a conèixer: el canvi climàtic.
Espanya és un dels països més interessats en què la UE ajudi a trobar aquests problemes que són transnacionals i que només adreçarem amb polítiques comunitàries. Som el quart país amb el nivell de desigualtat més alt de la Unió. Som un dels països europeus fronterers amb el continent africà, i per tant un dels grans afectats pel fluix migratori. I també som un dels territoris d’Europa que més transformarà el canvi climàtic, canviant, probablement de forma radical, la nostra manera de viure en el futur.
La forma en què triem enfocar aquests tres grans problemes marcarà el camí que emprendrà la Unió Europea el segle XXI. Com que parlem de problemes transnacionals, és indispensable la coordinació entre societats si volem tenir alguna possibilitat de solucionar-los. Qui ofereix un programa més coherent en aquesta línia som els socialdemòcrates europeus sota el projecte de Frans Timmermans, un projecte basat en tres principis: justícia social, llibertat i sostenibilitat. És evident, però, que no ho podrem fer sols i que hem de cercar una coalició amb ecologistes i liberals, tradicions polítiques que comparteixen la sensibilitat cap aquests problemes amb nosaltres.
Les forces polítiques que no comparteixen aquesta sensibilitat i, per tant, no són bones opcions per governar Europa, són els Conservadors i, sobretot, l’extrema dreta euroescèptica. Pels primers, mai serà una prioritat establir una política econòmica europea dirigida a reduir les desigualtats, ni tampoc un esforç comú per gestionar les nostres fronteres i acabar amb la tragèdia que viu el Mediterrani. En quan a la política climàtica, mentre a Brussel·les defensen la transició energètica, a nivell local l’obstaculitzen, com són els exemples del PP-Balears, en contra de la Llei de Canvi Climàtic del Govern de Francina Armengol, o el del PP-Menorca, que rebutja l’Estratègia 2030 pactada amb la Comissió Europea perquè l’illa es converteixi en territori pilot en energies renovables. Els euroescèptics, directament, ho neguen tot; neguen les desigualtats econòmiques, neguen la crisi dels refugiats i neguen el canvi climàtic – i el més perillós, neguen la potestat de la UE per trobar solucions a aquests problemes.
La UE és l’exercici de coordinació humana més gran de la història, però els Conservadors i, sobretot, l’euroescepticisme la volen reduir a poca cosa més que un club d’estats. Per això, a les eleccions del 26 de maig, hem de votar perquè als ajuntaments, als consells insulars, al Govern Balear i a la Comissió Europea hi treballin persones que creuen en aquest esforç de coordinació. Perquè al Parlament de les Illes Balears i al Parlament Europeu hi hagi majories a favor de més Europa, a favor de la igualtat d’oportunitats, dels drets i llibertats dels refugiats i de la lluita contra el canvi climàtic. O la política econòmica europea és socialdemòcrata, la política mediambiental ecologista, i el tracte cap als que venen de fora basat en els principis liberals – en quan a drets – pels quals els europeus hem lluitat els últims segles, o aquesta policrisi que pateix la Unió l’acabarà convertint en un òrgan disfuncional i molt allunyat dels valors sobre els què està construïda. El 26 de maig, votem tots i totes a favor de la Unió Europea; els hi ho devem als més desavantatjats, als més desesperats per trobar una nova casa on poder viure, i a les generacions futures del nostre continent.
Pepe Mercadal
Secretari d’organització i acció electoral de JSMe
Graduat en Relacions Internacionals i Màster en Estudis Europeus. Ha treballat a la Comissió Europea.
